dilluns, 1 de juny de 2015

L’hora de l’inventari

 Com les botigues d’un temps que, passada la corrua de les festes de nadal, cap d’any i reis, feien inventari de les existències dels seus productes, ella volgué fer arqueig del seu estoc. Faltaven poques hores perquè 2014 quedàs liquidat del tot i, malgrat que és un tòpic ben generalitzat, era un bon moment per fer balanç i per preparar-se per als dotze mesos següents.
S’assegué davant el full en blanc de la pantalla de l’ordinador i començà l’article que havia de cloure l’any... Però hagué d’abandonar la tasca d’escriure’l, perquè alguna feina urgent requerí la seva atenció. Guardà l’article a la carpeta de les coses pendents, on ha romàs fins avui. D’això fa cinc mesos.
2014 començà malament. Dit així, talment, sense pal·liatius ni atenuants. Uns mesos abans havia escrit que era dins el túnel, la sortida del qual ni podia albirar. Un túnel que la mantenia en la foscor més absoluta i que, a poc a poc, s’anava transformant en un pou en què s’anava enfonsant, malgrat els seus esforços titànics, i que l’anava sumint en la penombra de les inseguretats més insalvables. Un dia, però, rebé un correu electrònic i, un altre dia, sonà el telèfon. I una claror tènue anuncià, com d’amagatotis, la sortida del túnel.
D’això fa un any, al llarg del qual ha anat enllaçant encàrrecs de correccions de llibres i alguna traducció. Ara és una treballadora per compte propi. I, tot i el retard en el cobrament d’algunes factures —la qual cosa la manté encara en una certa precarietat econòmica—, està molt contenta i torna a reconèixer-se davant el mirall de la seva consciència. Fins i tot es troba més guapa i atractiva.
Sap que aquesta nova situació no és definitiva: no té la seguretat d’un contracte ni d’una nòmina a final de mes, però aquest és el present dels autònoms, que cada dia han de treballar per guanyar-se nous clients, per aconseguir nous encàrrecs...
Tanmateix, per a aquesta dona que tant de temps ha estat desocupada l’important és que ha deixat de ser invisible, que ha recuperat seguretats que pensava perdudes per sempre, que es torna a confiar en la seva experiència i els seus coneixements, que cada dia li ofereix possibilitats de ser útil, que futur no és un mot maleït ni carregat d’incerteses...
Mira enrere i es veu tensa i trista. I, això no obstant, no pot deixar de reconèixer que, malgrat tot, ha tingut molta de sort. Sí, molta de sort, perquè aquest llarg camí de desesperança no l’ha fet sola. La presència, la companyia i el recolzament de la seva família, dels seus amics (tants d’amics i tan bons amics!), han estat del tot primordials perquè no ho abandonàs tot, perquè no es fes fonedissa per sempre. No els podrà correspondre mai el seu suport incondicional.
També, i no és gens negligible, ha d’agrair totes les persones que han visitat aquest bloc, que han llegit aquests pensaments i que, sense saber-ho, l’han ajudada: no es poden imaginar la il·lusió que li feia veure que algú des dels Estats Units, Rússia, Luxemburg, Alemanya, Noruega, França, Ucraïna, el Regne Unit, els Països Baixos o Espanya, per posar alguns exemples, s’interessàs, ni que fos per casualitat, pel diari d’aquesta dona desocupada.
Gràcies a tots!
S’havia assegut davant el full en blanc de la pantalla de l’ordinador per fer inventari i començà l’article que havia de cloure l’any... i la seva llarga, llarguíssima, estada a la llista de persones desocupades. Sí, a la fi, després de quaranta mesos d’inactivitat laboral, torna a estar ocupada!

diumenge, 13 de juliol de 2014

Esqueixos de primavera


Per ventura no és més que un miratge, una il·lusió provocada per la necessitat urgent de sentir-se novament membre activa de la comunitat de treballadors. Per ventura tot plegat no és més que una coincidència, una concurrència d’atzars, però l’encàrrec de corregir alguns llibres i de traduir-ne uns altres li ha retornat l’esperança i li ha donat la impressió que torna a fer part del món.
A banda de la precarietat econòmica que l’atur causa no gens negligible, certament, una situació de desocupació laboral, més si és de llarga durada, com és la seva, comporta un deteriorament de les certeses i les seguretats personals, i tot el que hom ha atresorat amb esforç, dedicació i temps —les capacitats intel·lectuals, les habilitats laborals, els coneixements i les experiències pràctics, les relacions professionals...— sembla que té data de caducitat. Fins i tot hom té la sospita, i el temor, que ha tornat invisible.
Així que, quan rebé el correu electrònic d’aquella al·lota madrilenya que havia conegut un vespre en un sopar fa dos o tres anys, i en la qual no havia tornat a pensar, en què li proposava la correcció d’un llibre, saltà d’alegria: algú es recordava d’ella i confiava en les seves aptituds!
Dies després rebia diverses telefonades: li encomanaven altres feines de correcció de llibres i dues traduccions!
Deu ser cert que l’economia es recupera? O, cosa que és més creïble, només és una casualitat? No vol fer-se moltes il·lusions, perquè, probablement, després d’aquesta petita pluja d’encàrrecs, tornarà la sequera. Mentrestant, però, la seva malmesa esperança s’ha recuperat una mica, i l’optimisme també. I no és poca cosa, tal com havia passat aquest tortuós hivern. I, a més, d’ençà que rebé aquests encàrrecs, alguns dels quals ja ha enllestit, té la sensació que torna a ser visible. I això li agrada, i molt.

(Publicat a Serra d’Or, juny de 2014)

dimecres, 4 de juny de 2014

Endurança i longanimitat


Està cansada dusar sempre les mateixes paraules per a narrar el tràngol que li ha tocat passar d’un temps ençà. Esperança, descoratjament, neguit, inseguretat, resignació, por, incertesa, fracàs, fortitud, indignació, desassossec, futur... comencen a no voler dir res de tant que les utilitza. I, tanmateix, descriuen un estat d’ànim, el seu, que fa malabars per mantenir-se serè i coratjós.
Al matí, davant un cafè amb llet fumejant i tot un nou dia per passar, fa acte de fe: el so estrident del telèfon trencarà la quietud de la llar, i un llibre per corregir, una entrevista, una feina vindran a guarir-la d’aquesta desesperança que malda per instal·lar-se definitivament a ca seva. Sap que el desànim no l’ajudarà a plantar cara al daltabaix que suposa una desocupació de llarga durada, engrevida, a més, per la seva edat. Propera a la cinquantena, és ben conscient del parany en el qual ha anat a parar.
Sovint es qüestiona si fa tot el que hauria de fer per tornar a una vida laboral activa, però no se sap contestar. Ha tocat a moltes portes, ha fet circular pels llocs més inimaginables el seu currículum, actualitzat, refet i tornat a refer, ha fet cursos, ha aspirat a una plaça de dependenta i a una de professora de secundària... I o bé és massa gran o no té experiència o no compleix tots els requisits. I els dies passen i res no canvia. O sí, però és la seva presència d’esperit, que adesiara trontolla perillosament.
I cada dia ha de perseverar en l’exercici de la longanimitat i l’endurança, perquè no és gens fàcil suportar aquest infortuni amb el cor il·lès. I, això no obstant, és el que ha de fer.
A tot hora, a cada instant, ha de fer recapte de serenor, confiança i paciència, molta paciència, ella, que d’ençà que ha començat la primavera és capaç de pujar vint vegades al dia al terrat només per veure si la seva petita morera ha tret més fulles!

(Publicat a Serra d’Or, maig de 2014)

dimecres, 26 de març de 2014

El partit de futbol


És diumenge vespre. A les nou comença el que els aficionats al futbol en diuen “el clàssic”, això és un Madrid-Barça per als llecs, com ella mateixa. El pare i els germans s’han citat per veure’l plegats a un dels cafès del poble. A casa seva sopa un dels germans. Està nerviós i impacient, així que menja de pressa, quasi sense saber què engoleix, i marxa de pressa. Ella queda amb el nebot, que també vol veure el partit, però menja molt lentament, tant que desespera el pare. Ella, per evitar una discussió entre pare i fill, s’ha oferit a acompanyar el nin al cafè, que és a dues passes de ca seva.
No té intenció de quedar-hi. Els partits de futbol, tret que s’hi marquin molts de gols, l’avorreixen una mica: no en coneix les regles, no sap què és un córner, ni un fora de joc, ni quan ni perquè l’àrbitre treu les targetes.
El cafè on han quedat els seus acull la penya barcelonista de la localitat —son pare i un dels germans en són socis— i té una sala exclusiva per als penyistes. Tanmateix, son pare ha reservat taula a la terrassa, perquè, diu, les cadires són més còmodes.
És un vespre de molta feina per al bar. Molta gent s’hi reuneix per veure el partit i aprofita per sopar-hi d’un pa amb oli, un variat o una hamburguesa completa. A més de la sala dels penyistes, hi ha el cafè pròpiament, una gran estança, avui plena de gom a gom, i la terrassa, en la qual tampoc no hi ha cap cadira buida. Els cambrers, amb les comandes, passen entre la clientela amb feines i treballs. Probablement, ella no l’havia vist mai tan concorregut, el cafè.
La majoria dels assistents són culés declarats, però a la terrassa, a la dreta, separades per una línia invisible, hi ha algunes taules ocupades per seguidors del Madrid.
La contesa futbolística comença. El Barça marca el primer gol i els nervis esclaten amb una cridòria entusiasta. Marca el Madrid i els seus s’esbraven encantats. El matx continua, ara un fa gol, ara l’altre... i ella el segueix sense parar-hi gaire atenció... Li agrada més observar la gent.
Fa comptes tornar-se’n cap a casa quan acabi el primer temps. La pausa acaba i ella encara és allà.
Es mira un jove assegut a prop d’ella, que, quan el Barça fa un gol, s’aixeca de la cadira i mira desafiador cap al cantó dels contraris. Seu amb la família —o això és el que ella dedueix—: son pare, sa germana, o és l’al·lota?, i sa mare. Aquesta, quan ha acabat de sopar, ha tret d’una bossa les agulles de fer calça i s’ha posat a teixir el que sembla un jerseiet d’infant. Adesiara alça els ulls cap a la pantalla del televisor.
Quan el Barça empata a tres gols amb el contrincant, guaita cap on seuen els madridistes. Semblen convençuts de la victòria del seu equip. Però, ai las!, es produeix el gol del desempat de part dels blaugranes! Tot el cafè exclama amb un crit eixordador: “Gooool!”. Tot el cafè, llevat dels pobres madridistes, en franca minoria.
Al cau dels penyistes, el partit s’ha seguit escoltant la retransmissió radiofònica de Puyal i quan acaba, eufòrics pel resultat, s’alcen a cor cantant l’himne del Barça. A fora, els altres, els de l’equip perdedor, s’han fet fonedissos.
Acompanyada pels seus ben entusiasmats, torna cap a casa. Amb tants gols com s’han marcat, el partit no se li ha fet avorrit ni llarg. Al final, ho ha de confessar, fins s’ho ha passat bé.

dimarts, 11 de març de 2014

Quan sona el telèfon


Al principi d’aquest trasbals, quan sonava el telèfon, el cor li saltava ple d’esperança: seria per a una entrevista? Quina de les empreses a les quals havia enviat el currículum s’interessava per ella? I es preparava per contestar amb veu serena. No volia que de l’altra banda sentissin una veu inquieta i desesperada. De vegades, fins i tot, abans de despenjar assajava un “digui”, per aclarir la veu i que no sonés rogallosa, com esquerdada, sinó alegre, ferma, segura.
Som a final de mes. El telèfon sona i ella salta. No hi haurà esperança ni serenitat en la seva veu, ni provarà de desenrogallar-se-la. Sap qui li truca, en reconeix el número. També sap que de l’altra banda del fil telefònic no hi haurà cap proposta d’entrevista. Està temptada de no contestar, però sap que insistiran fins que no despengi. Deixa sonar el telèfon una mica i, finalment, quan ha fet provisió de coratge, respon. És una de les empreses del banc. Li informen que està en descobert i li demanen quan farà un ingrés que satisfaci el deute.
I, mentrestant, la trucada que tant desitja i espera, la que l’ha de citar per a una entrevista, encara no s’ha produït. I això que d’ençà que començà aquesta particular travessia del desert han passat molts de dies, massa mesos com per poder conservar l’esperança il·lesa. Fa massa temps que els seus dies són plens d’una angoixa molt mala d’esbandir. Viu en un desfici gairebé permanent. Les seves nits són un seguit de malsons; els seus dies transcorren sense rumb, desnortats. I menja sense gana. Si almenys pogués contenir-se, no hauria de comprar-se roba nova... Però massa sovint la força de voluntat l’abandona, com també tantes il·lusions i esperances, que van i vénen i romanen poc temps amb ella.
No és, però, el moment de defallir. Ho sap. Ara ha de desenrogallar-se la veu, ha de fer recapte de serenitat i seguretat, i d’esperança i il·lusió, no fos cas que sonés el telèfon...

(Publicat a Serra d’Or, febrer de 2014)

dijous, 7 de novembre de 2013

Dins el túnel


Cada dia que passa, algunes coses se li fan més difícils, sobretot les relacionades amb leconomia. És cert que darrerament ho contava fa alguns dies—, algunes feinetes li reporten migrades entrades que li permeten anar passant les setmanes, però no són suficients per afrontar segons quins pagaments. Aviat haurà de decidir si deixa ca seva, que té llogada. I aquesta decisió, que sembla la més assenyada, li treu el son. Fa dies que les seves nits s’omplen d’insomnis i malsons. Al matí, intenta sobreposar-se al neguit permanent en què viu i, tanmateix, per més esforços que faci, no aconsegueix alliberar-se del corcor que li rosega l’estómac.
Fa devers vint anys que abandonà la llar familiar. Va ser una decisió que rebé tot el suport dels seus pares, que l’ajudaren a l’hora de cercar pis, de moblar-lo i d’equipar-lo.
Ha de reconèixer que els primers dies al seu pis de dona independent s’hi trobà molt tota sola. Ben igual que quan uns enamorats fan el pas de viure en parella i han d’aprendre a conèixer, i respectar, la llarga nòmina de petites misèries de cadascun, ella va haver d’aprendre a viure amb ella mateixa. Al principi no va ser fàcil i cercava sempre que podia la companyia dels pares, els germans, els amics; però així com passava el temps es descobria passant cada vegada més gust de la seva solitud, que aviat es convertí en una excel·lent presència. Sí, li agrada viure sola i li agrada la independència que aquesta circumstància li ofereix.
Durant anys, ca seva ha estat lloc de reunió dels amics, entre els quals s’ha fet un cert nom de bona cuinera. I ella ha vist més que pagats els seus esforços davant els fogons quan l’assemblea s’allargava i ningú frisava de marxar: l’ambient convidava a gaudir l’estona.
I els nebots? Els nebots consideren ca seva com si fos la pròpia. El lloc on es poden viure aventures divertides, on tenen tota mena d’estris per fer treballs manuals que la tia, tan mancada d’imaginació per a algunes coses, s’inventa i fa realitat.
I què farà de tantes coses que els anys han dut fins a la seva llar? On aniran a parar? Sap que no són més que coses, objectes materials, la possessió dels quals no és absolutament necessària per a la supervivència. Tanmateix, cada quadre, cada llibre, fins i tot la vaixella que un any li dugueren els Reis d’Orient fa part d’una història, d’una experiència vital...
Aquesta dona desocupada és a punt de tornar a començar la seva vida. És un inici ple de preguntes, de dubtes, d’incerteses i de tristeses, perquè aquest nou començament l’obliga a renúncies molt doloroses. Sí, tot el que durant anys ha anat atresorant com el bé més preuat, ara trontolla perillosament.

dijous, 31 d’octubre de 2013

«No sé fer altra cosa...»


Passeja per la ciutat, un dia qualsevol, sense rumb, sense presses, de tant en tant s’atura davant un mostrador, més per curiositat que per interès del que s’hi exhibeix. Sempre li ha agradat deambular i observar les ciutats: els carrers i les places, els monuments i els edificis, les botigues noves i les de tota la vida, tots aquells elements que les caracteritzen, i la gent que hi habita.
Es topa amb na M., que passeja el seu fill de dos anys. Fa temps que no s’havien vist i es posen al dia.
Na M., bastant més jove que aquesta dona desocupada, també és editora d’una petita editorial familiar que son pare posà en marxa fa més de vint anys. Tanmateix, li comenta que les coses no van bé i que han hagut de fer un ERO temporal del qual ella és una de les afectades.
La conversa, com és natural, se centra en la manca d’expectatives futures, tant de l’empresa familiar com de les personals.
No sé fer altra cosa... i no sé si vull fer una altra cosa... —confessa finalment na M. I en aquesta confessió hi ha orgull i desesperança.
Sí, orgull i satisfacció, perquè ha esmerçat molts d’esforços en la seva formació, perquè de ben joveneta sabia què volia fer en ser «gran», i a la consecució d’aquest objectiu, que tenia tan clar, ha dedicat molt de temps. Però, ai las!, aquesta gran depressió econòmica està fent malbé totes les seves il·lusions i el seu somni de joventut. I, ara, la desesperança, el descoratjament i el neguit presideixen els seus pensaments.
S’acomiaden i en el comiat hi ha implícits desigs de coratge i d’audàcia per afrontar el que vindrà.
Aquesta dona desocupada continua el passeig, però ja no li interessa el que l’envolta. La ciutat ha desaparegut. La conversa amb na M. ocupa tot el seu pensament: «No sé fer altra cosa... i no sé si vull fer una altra cosa...» Ella pot dir el mateix.
Recorda les ofertes de feina que cada dia es mira. Predominen les relacionades amb comercials de tota casta... Vol donar-se ànims: un dia o altre s’hauran de tornar a menester correctors de text, redactors, editors...
Tanmateix, no aconsegueix alliberar-se fàcilment de la inquietud que tan sovint, de tres anys d’ençà, la rosega i l’afebleix.