Dins el túnel

Cada dia que passa, algunes coses se li fan més difícils, sobretot les relacionades amb l’economia. És cert que darrerament —ho contava fa alguns dies—, algunes feinetes li reporten migrades entrades que li permeten anar passant les setmanes, però no són suficients per afrontar segons quins pagaments. Aviat haurà de decidir si deixa ca seva, que té llogada. I aquesta decisió, que sembla la més assenyada, li treu el son. Fa dies que les seves nits s’omplen d’insomnis i malsons. Al matí, intenta sobreposar-se al neguit permanent en què viu i, tanmateix, per més esforços que faci, no aconsegueix alliberar-se del corcor que li rosega l’estómac.

Fa devers vint anys que abandonà la llar familiar. Va ser una decisió que rebé tot el suport dels seus pares, que l’ajudaren a l’hora de cercar pis, de moblar-lo i d’equipar-lo.

Ha de reconèixer que els primers dies al seu pis de dona independent s’hi trobà molt tota sola. Ben igual que quan uns enamorats fan el pas de viure en parella i han d’aprendre a conèixer, i respectar, la llarga nòmina de petites misèries de cadascun, ella va haver d’aprendre a viure amb ella mateixa. Al principi no va ser fàcil i cercava sempre que podia la companyia dels pares, els germans, els amics; però així com passava el temps es descobria passant cada vegada més gust de la seva solitud, que aviat es convertí en una excel·lent presència. Sí, li agrada viure sola i li agrada la independència que aquesta circumstància li ofereix.

Durant anys, ca seva ha estat lloc de reunió dels amics, entre els quals s’ha fet un cert nom de bona cuinera. I ella ha vist més que pagats els seus esforços davant els fogons quan l’assemblea s’allargava i ningú frisava de marxar: l’ambient convidava a gaudir l’estona.

I els nebots? Els nebots consideren ca seva com si fos la pròpia. El lloc on es poden viure aventures divertides, on tenen tota mena d’estris per fer treballs manuals que la tia, tan mancada d’imaginació per a algunes coses, s’inventa i fa realitat.

I què farà de tantes coses que els anys han dut fins a la seva llar? On aniran a parar? Sap que no són més que coses, objectes materials, la possessió dels quals no és absolutament necessària per a la supervivència. Tanmateix, cada quadre, cada llibre, fins i tot la vaixella que un any li dugueren els Reis d’Orient fa part d’una història, d’una experiència vital...

Aquesta dona desocupada és a punt de tornar a començar la seva vida. És un inici ple de preguntes, de dubtes, d’incerteses i de tristeses, perquè aquest nou començament l’obliga a renúncies molt doloroses. Sí, tot el que durant anys ha anat atresorant com el bé més preuat, ara trontolla perillosament.

«No sé fer altra cosa...»

Passeja per la ciutat, un dia qualsevol, sense rumb, sense presses, de tant en tant s’atura davant un mostrador, més per curiositat que per interès del que s’hi exhibeix. Sempre li ha agradat deambular i observar les ciutats: els carrers i les places, els monuments i els edificis, les botigues noves i les de tota la vida, tots aquells elements que les caracteritzen, i la gent que hi habita.

Es topa amb na M., que passeja el seu fill de dos anys. Fa temps que no s’havien vist i es posen al dia.

Na M., bastant més jove que aquesta dona desocupada, també és editora d’una petita editorial familiar que son pare posà en marxa fa més de vint anys. Tanmateix, li comenta que les coses no van bé i que han hagut de fer un ERO temporal del qual ella és una de les afectades.

La conversa, com és natural, se centra en la manca d’expectatives futures, tant de l’empresa familiar com de les personals.

—No sé fer altra cosa... i no sé si vull fer una altra cosa... —confessa finalment na M. I en aquesta confessió hi ha orgull i desesperança.

Sí, orgull i satisfacció, perquè ha esmerçat molts d’esforços en la seva formació, perquè de ben joveneta sabia què volia fer en ser «gran», i a la consecució d’aquest objectiu, que tenia tan clar, ha dedicat molt de temps. Però, ai las!, aquesta gran depressió econòmica està fent malbé totes les seves il·lusions i el seu somni de joventut. I, ara, la desesperança, el descoratjament i el neguit presideixen els seus pensaments.

S’acomiaden i en el comiat hi ha implícits desigs de coratge i d’audàcia per afrontar el que vindrà.

Aquesta dona desocupada continua el passeig, però ja no li interessa el que l’envolta. La ciutat ha desaparegut. La conversa amb na M. ocupa tot el seu pensament: «No sé fer altra cosa... i no sé si vull fer una altra cosa...» Ella pot dir el mateix.

Recorda les ofertes de feina que cada dia es mira. Predominen les relacionades amb comercials de tota casta... Vol donar-se ànims: un dia o altre s’hauran de tornar a menester correctors de text, redactors, editors...

Tanmateix, no aconsegueix alliberar-se fàcilment de la inquietud que tan sovint, de tres anys d’ençà, la rosega i l’afebleix.

Nanojobs (i nanoingressos), feinetes i ocupacions diverses

A aquesta dona desocupada, li està passant el que els passa a moltes persones jubilades: el temps li desapareix en petites ocupacions diverses. (Sap de moltes persones jubilades que han esdevingut els «mossos dels encàrrecs» dels seus fills: «Mumpare, que pots anar a cercar els al·lots a l’escola, per favor?» «Mumare, podries dur a correus aquest paquet?» «La nina té febre, que la podeu tenir?» «Que podeu...?» I un dia sí i l’altre també les seves jornades estan dedicades a ajudar els fills amb feinetes i encàrrecs de tota casta.)

En el cas d’aquesta dona, hi ha dies que són tantes les cosetes que omplen el seu temps, que les setmanes transcorren massa aviat... fins al punt que avui s’ha adonat que ja fa tres mesos de la seva darrera comunicació en aquest bloc —al qual, per cert, hauria de canviar el nom pel de «cròniques», per exemple, car, gairebé des del primer dia ha incomplit la norma d’escriure-hi cada dia. S’ho haurà de pensar. D’altra banda, la «desocupació» a què fa referència el títol tampoc no respon del tot a la seva realitat: certament figura a la llista de persones en situació de desocupació laboral del SOIB, però, com ja ha dit, no està ben bé desocupada, si per això s’entén una manca absoluta d’activitat...

Efectivament, aquests darrers mesos ha estat, i està, molt enfeinada: classes particulars, babysitter de nebots —gairebé a jornada laboral completa, que no és poca cosa!— i altres «nanojobs» —eh, que no és moment de fer escarafalls! Tot plegat, un primer pas per a la seva «reinserció» a una vida més activa. (Encara que aquesta reinserció no ha vingut acompanyada d’una millora gens significativa de la seva economia, aquests nanojobs, de vegades, també li han reportat alguns «nanoingressos», que pal·lien, ni que sigui una micoia, el seu lamentable estat de comptes. Cosa que sempre s’agraeix.)

Tanmateix, està contenta. Sí, contenta i satisfeta! Al vespre, quan es fica al llit, té la certesa que no ha malbaratat el temps ni que el dia que acaba s’assembla massa a tants d’altres, perquè cada dia torna a ser diferent.

La història de C. (i la de molts altres)

En C. acaba d’arribar a casa, són les vuit del vespre. Fa més de dotze hores que n’ha sortit per anar a la feina. L’horari laboral d’estiu hauria de ser de vuit a tres, però gairebé no hi ha cap dia que surti a les tres. L’hora d’entrada, la compleix escrupolosament. Els seus caps són molt mirats amb això. Però l’hora de plegar és tota una altra cosa... Hi ha massa dies que, com avui mateix, fa doble jornada. Li prometen, a canvi, dies de vacances, però ell per ventura s’estimaria més fer l’horari estipulat. O que li paguessin les hores extres...

És enginyer de telecomunicacions i és la seva primera feina. Ha tingut sort. El setembre presentava el treball del màster i a l’octubre ja treballava per a una bona companyia de telecomunicacions. No és, el seu cas, el de tants joves que amb estudis i bons currículums encara esperen una oportunitat laboral. Per força ha d’estar content... té feina i, a més a més, del que ha estudiat... i n’està... no es pot queixar...

La realitat, però, és que fa la feina de dues persones de la seva mateixa especialitat i li paguen com si fos un auxiliar administratiu no qualificat. I n’ha de donar les gràcies? I tant que sí! Altrament, si gosés reclamar més bones condicions econòmiques o laborals podria trobar-se al carrer i passar, així, a la llarga nòmina de joves desocupats! Ara ha de callar i fer el que li manin, i fer bona cara, i resoldre problemes, i no donar-ne!

Mentrestant, els seus caps es pengen la medalla d’una feina ben feta, duita a terme en els terminis prevists i amb una inversió econòmica risible. Ah!, i ells sí que cobren una nòmina adequada al seu càrrec i responsabilitat!

Una vegada més

Fa dies que espera una telefonada, un correu electrònic que l’informi que ha estat seleccionada per passar les proves per a una feina.
Amb tot, sap que sovint és molt ingènua, en té proves a bastament. Quan envia el seu CV per a una oferta que s’adiu amb la seva experiència, es fa moltes il·lusions. Ha dipositat moltes esperances en aquest correu i ja es veu preparada per a l’entrevista o per a les proves que hauria de superar. I té ganes d’enfrontar-se al repte d’unes proves i d’una entrevista personal. Tanmateix, fins al dia d’avui no li han oferit ni la possibilitat d’una entrevista. Ella, incansable i optimista, pensa que aquesta vegada serà diferent.
Però aquest vegada no és diferent, i el missatge que rep no és distint del que ha rebut altres vegades: “Lamentem...”. Aleshores, el món, tot el món trontolla i torna el desànim i la sensació de fracàs, que així com van passant els mesos es fa més pregona.
Està cansada, molt cansada, de no fer feina, de patir pel futur, de sentir-se inútil i frustrada, de passar pena a l’hora d’haver de fer front a les factures, de demanar ajuda, de sentir-se exclosa del món laboral. Sí, n’està molt cansada... i no sap com sortir-se’n.
Hi ha dies que comencen molt bé; hi ha dies que no s’haurien d’espatllar amb males notícies. Avui n’era un d’aquests. I si vol que aquest dia que prometia esperances acabi bé, haurà de fer-se forta. I se’n farà. Es posarà el seu millor vestit i sortirà disposada a ser optimista i ingènua. Demà, per ventura, rebrà el missatge que espera.

Una reunió matinal

Són les dotze del migdia d’un dia feiner qualsevol. Sense haver-se citat prèviament, han coincidit al cafè sis adults, les edats dels quals van dels trenta-quatre als quaranta-set anys. De tots, només n’hi ha un que tingui feina fixa. És bomber i avui no té torn. Un altre, un tècnic de televisió, ha acabat el contracte. Molt probablement el tornaran a contractar, però suposa que les condicions econòmiques no seran les mateixes i que li oferiran un sou més esquifit que el que ha tingut fins ara, que, per cert, no era gens generós.

Enguany, la mestra de música de primària i periodista ha fet feina tot el curs en una escola, però no sap si per al curs que ve en tendrà. La seva parella és arquitecte. Acabà la carrera el dia que començava la crisi, així que no ha conegut el moment d’esplendor de la construcció, quan tots els oficis i professions que hi estan relacionats anaven tan grassos. Amb tot, està content: un dia d’aquests l’han d’entrevistar per a una feina. Naturalment, no és d’arquitecte, però és del ram de la construcció i ja li va bé.

A la rotllada també hi ha una professora de cant. Estudià biologia, però abans i tot d’acabar la carrera ja sabia que dedicaria tots els seus esforços a la música. Algunes classes particulars li permeten fer petites aportacions a l’economia familiar, però tot plegat poca cosa.

Finalment, hi ha aquesta dona desocupada, que es llicencià en filologia i que ha treballat en el món editorial. Aviat seran tres els anys que figura a les llistes del Servei d’Ocupació com a demandant de feina.

La reunió s’allarga. Com que som a l’estiu, sembla que estan de vacances, perquè ningú no té pressa i cap d’ells no ha de complir amb obligacions ni horaris laborals. Hi ha dos menuts que juguen. Els adults, aparentment despreocupats, parlen de qüestions diverses mentre els observen.

Són les dotze del migdia d’un dia feiner qualsevol i sis persones adultes que haurien d’estar fent feina seuen tranquil·lament en un cafè.

Hàbits higiènics o una arrancada de cavall...

Probablement, el que més li costa a aquesta dona desocupada és alçar-se del llit cada matí. No és res nou, no. De sempre, per dur a terme l’acte mateix de desempallegar-se dels llençols i emprendre l’acció de posar-se en posició vertical ha hagut de menester una gran força de voluntat. S’hi està tan bé al llit! A l’hivern, la tebior que l’embolcalla és tan dolça, i a fora hi fa tant de fred... i a l’estiu, la penombra de la cambra és tan agradable...

Al vespre, abans d’adormir-se, li agrada llegir. De vegades només són dues pàgines, de vegades és una estona llarga. Però llegir al llit al matí, quan ja és del tot senyora de la seva consciència, és tot un delit! Del carrer li arriben les veus dels veïns. “Bon dia!”, es desitgen uns als altres, i ella, del llit estant, absorta en la lectura, sent aquesta remor matinal com si pertanyés a una altra realitat. Va passant les pàgines del llibre, les hores s’escolen molt de pressa, i aquesta dona desocupada encara no ha posat els peus a terra...

Hi ha dies que no té ganes de llegir, aleshores simplement cova al llit, escolta la ràdio, mira al sòtil, de vegades es torna a adormir... La qüestió és endarrerir, tant com la vergonya li permeti, l’acció d’aixecar-se!

El problema rau, molt sovint, en el fet que totes les tasques, tots els seus horaris, pateixen un endarreriment alarmant: berena tard, dina tard, sopa tard, es colga tard...

Vista aquesta mandra matinera (i les seves conseqüències), s’explica la seva satisfacció d’avui: a les vuit ja era damunt la bicicleta a punt per a una passejada! El miracle s’ha obrat, siguem sincers, gràcies a una de les seves cunyades, amb la qual s’han fet el ferm propòsit de sortir cada matí amb la bici, prestet, abans que la calor no sigui insuportable.

Per a ella, aquesta dona desocupada, en el propòsit d’aixecar-se d’hora per fer una mica d’exercici hi ha un objectiu de més abast que el d’estar en forma física, el d’imposar-se uns hàbits “higiènics” i uns horaris “normals”, perquè aquesta desocupació laboral de llarga duració, entre d’altres, ha tingut com a conseqüència un relaxament perillós de la seva rutina.

Clar que una flor no fa estiu, i la “matinada” d’avui quedarà en no res si demà, a les vuit del matí no és damunt la bicicleta. Ara, ha de ser inflexible amb el compromís que ha adquirit amb ella mateixa; incommovible amb les seves flaqueses i constant en els seus propòsits. Altrament, seria una arrancada de cavall del tot infructuosa i una aturada d’ase vergonyant. I, sincerament, no vol quedar malament amb ella mateixa.

Renúncies

Les circumstàncies actuals de desocupació laboral, i la consegüent intranquil·litat econòmica, l’han obligada a prendre mesures dràstiques relacionades, sobretot, amb les despeses. No és que abans fos una mans foradades, però, en tenir un petit racó per si un cas, no mirava massa prim: al final de mes, el compte es tornava a omplir amb la nòmina. I fins hi havia mesos que, gràcies a alguna col·laboració, lluïa més ufanós. Ara, però, que cap nòmina no alegra dia 30 de cada mes el compte i les col·laboracions són escadusseres, el compte corrent va més magre que mai i el raconet fa temps que féu el seu servei.
Fins al moment ha pogut pagar les factures, però cada dia se li fa més difícil afrontar-les, així que haurà de donar-se de baixa d’alguns serveis als quals encara no havia renunciat i, el que més li dol, no li quedarà més remei que sol·licitar a les dues ONG a les quals fa una petita aportació que, de moment, no li passin més càrrecs.
La vida del desocupat és plena de renúncies. No només pel que respecta a la qüestió dinerària. Hi ha una altra mena de renúncia, més dolorosa i punyent, que afecta a la independència personal i a la presa de certes decisions, i al pudor, i a la “vergonya” d’haver de reconèixer davant els altres que en algun moment s’ha de menester ajuda. Però fins i tot en aquests moments d’una certa “desesperació”, aquesta dona desocupada ha trobat respostes on no es pensava.
Li ha passat com amb la mort de sa mare, que trobà consol en persones que no imaginava. Ara, ha descobert generositats insospitades que li allarguen la mà dia rere dia i que li confirmen amistats que superen les proves més difícils.
I cada dia que passa, malgrat les renúncies a què s’ha hagut d’afrontar, s’enorgulleix de tenir amistat amb tantes persones bones que s’han creuat en la seva vida. De vegades passa pena de no saber reconèixer-los-ho com pertoca, però procura de molt diverses maneres fer-se mereixedora de la seva amistat.

L’excursió

Emprenen l’excursió que amb l’amic programaren la nit anterior amb il·lusió: el matí és clar, al cel, d’un blau resplendent, no s’albira cap nigul, i ni un alè d’aire interromp la quietud dels arbres. La passejada en moto els menarà per carreteres sinuoses que transcorren per paisatges agrícoles. La primavera ja fa dies que s’instal·là als camps que, curosament atesos, esperen pacients a donar els seus fruits.

Les vinyes, que a banda i banda de la carretera s’estenen i que només unes setmanes abans oferien uns ceps tortuosos i secs, ara ja resplendeixen esponeroses. Encara és molt d’hora per saber com serà la verema, però la imaginació ja s’adelita amb els raïms, dolços i lluents, que aviat tastarà. I amb els vins, blancs i negres, en què un dia es convertiran, que no assedegaran la set, però sí permetran fruir el paladar.

El camí, ara, comença a davallar cap a la costa, i el paisatge va canviant a poc a poc. Els sembrats esdevenen jardins, els pobles, poblacions turístiques.

De sobte, asseguda de paquet a la moto, s’adona que una certa flaire de decadència sura sobre aquests nuclis estivals. Al costat de belles cases antigues, algunes de ben senyorials, d’altres molt humils, s’alcen edificacions que aspiraven a ser modernes i que només arribaren a la mediocritat. Unes i altres evidencien a les clares el pas del temps i la proximitat de la mar. Però, com els passa a les persones, no han envellit de la mateixa manera. Mentre que les primeres s’exhibeixen orgulloses, tot i les persianes despintades i les parets escarbotades; les altres, les modernes, d’aspecte més vell i atrotinat que aquelles altres, semblen avergonyir-se de mostrar impúdicament una arquitectura que no ha resistit el sol ni l’aire de la mar ni els anys.

Encara una altra cosa, pensa, confereix aquest aire decadent a aquests nuclis. Com decorats de cartó, només s’usen adesiara, uns mesos a l’any. I les persones que hi vénen, hi viuen el miratge de la nostra era, el de les vacances. Després, acabat el període de repòs, tornaran a la seva vida de veres, la que habita en ciutats i pobles sòlids, i les seves vacances i el lloc que triaren per gaudir-les passaran al seu imaginari particular, aquell que es revesteix amb decorats de cartó i en el qual es viuen vides que no són les pròpies.

L’excursió és a punt de concloure. Després del berenar pres a la terrassa d’un restaurant de la carretera i freqüentat per ciclistes, es pensava que no dinaria, però, en davallar de la moto, s’adona que l’aire de la muntanya i el de la mar li han tornat a obrir la gana. Ella i l’amic es preparen un dinar frugal i suculent. Després vindrà la migdiada en companyia, que la fa més plaent encara.

La redempció de l’hivern

Ja fa massa dies que no ha reprès el seu diari. Ha tengut molts quefers aquests dies i poques coses a dir. Sobretot, això darrer, perquè si hom té ganes de contar coses i necessita amb urgència escriure, troba temps.

Tanmateix, s’ha assegut algunes vegades davant el diari i ha començat uns quants articles, però eren massa tristos, com el temps, plujós i grisós, i ella havia de menester sol. Amb la pluja repicant a les finestres, una i altra vegada tornaven les inseguretats i les incerteses i no vol tornar-hi, perquè tornar-hi és refer un camí dolorós que hom necessita deixar enrere. No volia escriure una nova pàgina d’angoixes i futurs incerts ni convertir aquest diari en un plany perpetu. Tampoc no vol fer-se feixuga en el relat dels seus problemes, que, d’altra banda, no són exclusius.

Ella és com un d’aquests mamífers que a l’hivern redueixen tant com poden la seva activitat. El fred l’atemoreix. La pluja la intimida. I com les plantes, reverdeix amb els primers indicis primaverals. No hi ha pensaments tèrbols, quan el sol encalenteix.

Avui, a la fi!, el sol ha lluït amb tot el seu esplendor. Fins fa una estona li arribaven alegres i despreocupades les rialles dels infants que jugaven al jardí. Algun, fins i tot, s’ha banyat a la piscina i, valent i amb els llavis blaus, ha afirmat que l’aigua no està freda. A la platja, els primers prenedors de sol han exhibit les seves carns blanquinoses, i el passeig que voreja la platja era ple de gent que, com ella, ha sortit a gaudir d’un dia ben primaveral. En unes quantes setmanes, agrairà la frescor de les ombres. Ara, però, mentre es treu de sobre l’hivern cerca la tebior del sol que la redimirà de les penombres. Sí, s’hi estava bé avui al sol.

Les històries de la memòria

L’olor dolcenca de la confitura que ha omplert les estances de la llar li recorda la mare. És una olor casolana, d’infantesa, de joventut, de maduresa. Sa mare era la que feia la confitura, les panades, els escaldums, el torró...; la que organitzava les reunions familiars, la que no va deixar perdre el costum de celebrar els reis, fins i tot quan no hi havia infants petits; la que sabia les històries familiars, i les contava amb tot de detalls, com si descrivís un quadre llargament observat. Sa mare era la memòria.

El dia de l’aniversari de cada un dels fills, davant del dinar fet especialment per a l’homenatjat, en contava les circumstàncies del naixement, què havia fet el dia abans, fins què havia menjat... En recordava el pes de cada un i descrivia el nadó com si el tingués davant: les orelles, els peus, les mans... I, malgrat que els fills s’ho sabien gairebé tot fil per randa, l’escoltaven atents, encisats per aquella veu nítida, serena, càlida.

Avui, mentre té cura de la confitura, la té present. De fet, sempre és present, sa mare. L’acompanya en tot moment, en les tasques més quotidianes, en les més insubstancials, en les més extraordinàries.

Al principi, era una presència dolorosa. L’absència en resultava insuportable. I de vegades encara sent el dolor punyent del punxó clavat al cor, però, tot i que l’enyora com el primer dia, ara el record és serè, plàcid. Bell.

Voldria poder tornar-hi a parlar, ni que fos una estona breu. I contar-li on viu, què fa, com han crescut els néts. Voldria dir-li que té noves il·lusions, que encara no s’ha decidit a posar cortines a la sala, perquè ha de menester el seu assessorament, que tots estan bé i què fa cada un, que les panades d’enguany, i també les de l’any passat, els sortiren bones, i que, malgrat la pena, estan aprenent a viure sense ella.

Voldria sentir-li aquella veu seva, tan càlida, tan estimada, i escoltar-la, una vegada més, contant les històries de la memòria. Aquelles que només s’aprenen de llavis dels pares o dels avis, les que ens expliquen qui som, les que ens uneixen als segles.

Voldria poder tornar-hi a parlar. I, si no quedava altre remei, tornar a acomiadar-se’n. Encara que sempre és present, fins i tot en l’olor dolcenca de la confitura.

Dies clars i càlids

Avui, un dia de cel clar, una mica d’oratge i un sol lluminós, s’ha vestit de pressa, ha agafat la bicicleta i se n’ha anat a fer una volta pel camí del Jardí.

El camí del Jardí transcorre per un bosquet d’alzines i pins ombrívol, per una garriga assolellada i per ametllerars que han exhibit ufanosos tota una paleta de blancs i roses i que ara ja ens mostren les primeres fulles, d’un verd lluent. La piuladissa de tota casta d’ocells l’acompanya durant la passejada, i lamenta que la seva ornitòloga particular no sigui amb ella perquè la iniciï en l’abc d’aquesta ciència.

És en la possibilitat de fer aquestes petites coses, com el passeig d’avui, que ha après a valorar els regals que la seva situació de desocupada li ofereix: temps per llegir, temps per passejar, temps per fer confitura, temps per escoltar música, temps per aprendre, temps per escriure, temps per fer noves amistats, temps per dedicar als altres...

Sí, tenir temps per a les persones que estima i fer-los servei quan cal i companyia quan n’han de menester li ha fet molt més bé del que ella ha pogut prestar. Pogué estar amb la mare malalta, acompanyar-la en aquells moments tan difícils i conhortar-la tant com va saber, i, més recentment, ha pogut passar algunes de les darreres hores d’una tia. I, malgrat que la tristor per les absències és pregona, està contenta d’haver pogut oferir-los temps. I quan els germans, el pare, els amics han necessitat que hi fos, hi ha estat, agraïda i satisfeta.

Hi ha dies de cel clar i temperatura càlida que preconitzen petites alegries, que anuncien coses bones i que conviden a ser compartits. Avui n’és un. I l’ha sabut aprofitar.

Efectes terapèutics

De moment, aquest diari li és més terapèutic del que havia imaginat. Al principi, en la gènesi del projecte, només havia pensat que havia de menester ocupar ni que fos un parell d’hores tantes hores de no haver de pensar en res.

Quan es quedà sense feina s’ho prengué com unes vacances durant les quals hom aprofita per posar al dia aquelles coses domèstiques que en la rutina d’una persona “ocupada” queden postergades per a un altre moment, perquè no són urgents, perquè la seva realització, o no, no té altres conseqüències... Tenir al dia la paperassa, posar ordre en els armaris, fer una triadella de les peces de vestir que fa anys quedaren arraconades en l’armari i que mai més no es tornaran a lluir, col·locar els jerseis per colors i deixar els calaixos de la roba interior com si s’haguessin d’exhibir, recompondre els llibres i els discs per ordre alfabètic, fer dissabte de bon de veres en cada una de les estances de la llar... Hi havia tantes coses per fer i en les quals, diguem-ho clar, passava gust, que gairebé agraí aquella pausa laboral imposada. Poc a poc, però, quan aquelles vacances obligades s’anaven allargant més del que havia previst, quan començà a veure que no seria tan fàcil com es pensava tornar a la vida de “persona ocupada”, quan dels currículums que enviava no rebia cap resposta, vingué una certa preocupació, que es transformà en desànim, així com anaven passant els mesos.

Per a ella, una de les conseqüències més terribles d’aquesta situació de desocupació laboral és la inseguretat en ella mateixa i en les seves capacitats i aptituds. Quan es mira ofertes de feina, per més poca qualificació que es requereixi, no compleix mai tots els requisits. Per començar, hi ha la qüestió de l’edat. Per a molts de llocs de feina, hi ha un límit d’edat, que ella supera de bastant. D’altra banda, hi ha les capacitacions acadèmiques. I en llegir-les, es pregunta si no s’equivocà de cap a cap en l’orientació que va donar als seus estudis. Si la seva especialització, més que afavorir-la en el mercat laboral actual, no és un greu entrebanc.

Tanmateix, optimista com és, es resisteix a claudicar i vol pensar que, un moment o altre, hi haurà un lloc de feina al qual pugui aspirar.

Mentrestant, s’ha imposat l’obligació d’escriure cada dia una pàgina d’aquest diari. I aquesta obligació, com deia al principi d’aquestes lletres, i malgrat que només fa un dia que inicià aquesta tasca, comença a tenir unes conseqüències que no havia previst.

Per desídia, per deixadesa, havia bandejat un somni de dedicació a la literatura. I havia oblidat que l’exercici de l’escriptura li planteja reptes i satisfaccions als quals havia anat renunciant.

I, encara més, i més greu, havia oblidat que, mitjançant l’escriptura, pot donar forma a tantes idees, sentiments, passions, neguits, esperances, l’expressió dels quals, molt sovint, no sap verbalitzar. Voluntàriament havia abandonat la pràctica d’una activitat que li és plaent!

Tan profund és l’avenc en el qual havia romàs tant de temps? Comença a ser-ne conscient. I a l’escalada d’aquestes profunditats dedica ara totes les seves forces.

La insuportable feixugor dels dies

Cada dia s’assembla massa al dia que el precedeix i al dia que el seguirà. Cada dia, el sol surt per llevant i es pon per ponent, i cada dia, en el lapse de temps que transcorre entre un esdeveniment i l’altre, no passa res.

Cada dia, llevar-se del llit li exigeix un esforç sobrehumà; ha d’esmerçar tanta força de voluntat en l’empresa que després l’omple una buidor pregona, de la qual, sovint, no es recupera fàcilment.

Cada dia, passen hores abans no parli amb ningú. De cada dia el telèfon sona més poc i, tanmateix, no rep mai la telefonada que voldria. Aquella que l’obligàs a vestir-se ràpidament, però amb cura, amb ganes de veure’s bé i amb la il·lusió renovada i esperançada. Aquella que la citàs per a l’entrevista.

Sí. Una entrevista és tot quant, de moment, demana. De fet, fa tant de temps que ningú no li ofereix ni la possibilitat d’interrogar-la, de conèixer-la per saber si és idònia o no per a un lloc de feina, que, ara mateix, se’n conformaria. Ja ni recorda quant de temps fa de la darrera. Sí, ara que hi ha fet memòria, se’n recorda. Era per a una plaça de becària. Però, qui vol una becària de quaranta-set anys i amb un currículum prou acceptable?

Ha enviat el seu currículum complet, abreujat, esquemàtic... i per a tants i diversos llocs de feina, que n’ha perdut el compte. El darrer, per a comercial. Menys de dues hores després d’haver-lo enviat ja l’informaven que quedava exclosa del procés de selecció. No se’n sorprengué gaire, el seu “perfil laboral” és als antípodes dels requisits. Però té tantes ganes de fer feina. Vol fer feina. I és una persona prou intel·ligent com per saber adaptar-se a les circumstàncies que aquests temps obliguen. Tot això ho va remarcar en la carta adjunta, però es veu que les persones encarregades de filtrar les demandes no ho varen tenir en compte. Tampoc no se n’estranya. L’allau de peticions deu obligar a passar uns sedassos molt fins.

D’altra banda, tot això l’ha agafada amb una edat que no és ni jove ni vella. Massa gran per fer part de les estadístiques de joves desocupats, massa jove per jubilar-se.

Molt sovint es recorda de P., el pare d’una companya de l’EGB. Devia tenir la seva edat, la que ella té ara, és clar, quan l’empresa per a la qual treballava va fer fallida. Aleshores, això no era tan corrent com és ara. Aleshores, els seus pares, amics de P., ho comentaren prou, en lamentaren molt la situació i compartiren amb P. i la seva esposa el desassossec i l’angoixa que provocà la cerca d’una nova ocupació. Aleshores, com ara, quedar-se sense feina passada la quarantena era, i és, una sentència difícil d’apel·lar. Un abisme s’obre ran ran dels peus de l’afectat: no és en joc només el dia d’avui. Tot el futur, tota la resta de la seva vida s’aguanta amb un fil d’embastar.

Però, ella, en un acte d'inconsciència involuntària, intenta no pensar gaire en tot això. Altrament, ni tota la força del món bastaria perquè cada matí s’aixecàs del llit i emprengués la feixuga tasca de fer diferent el dia d’avui.

No es vol conformar a tenir dies repetits, ni que la insuportable feixugor que s’apodera de cada dia se li encomani i no la deixi confiar i esperar que avui serà diferent d’ahir, i que, per ventura, sonarà el telèfon i s’haurà de vestir ràpidament, però amb cura, amb ganes de veure’s bé i amb la il·lusió renovada i esperançada. I això, que pot passar en qualsevol moment, l'ha de trobar desperta, deixondida i preparada. Aquesta és la seva feina de cada dia.Diari d'una desocupada