dijous, 25 d’abril del 2013

Les històries de la memòria


Lolor dolcenca de la confitura que ha omplert les estances de la llar li recorda la mare. És una olor casolana, d’infantesa, de joventut, de maduresa. Sa mare era la que feia la confitura, les panades, els escaldums, el torró...; la que organitzava les reunions familiars, la que no va deixar perdre el costum de celebrar els reis, fins i tot quan no hi havia infants petits; la que sabia les històries familiars, i les contava amb tot de detalls, com si descrivís un quadre llargament observat. Sa mare era la memòria.
El dia de l’aniversari de cada un dels fills, davant del dinar fet especialment per a l’homenatjat, en contava les circumstàncies del naixement, què havia fet el dia abans, fins què havia menjat... En recordava el pes de cada un i descrivia el nadó com si el tingués davant: les orelles, els peus, les mans... I, malgrat que els fills s’ho sabien gairebé tot fil per randa, l’escoltaven atents, encisats per aquella veu nítida, serena, càlida.
Avui, mentre té cura de la confitura, la té present. De fet, sempre és present, sa mare. L’acompanya en tot moment, en les tasques més quotidianes, en les més insubstancials, en les més extraordinàries.
Al principi, era una presència dolorosa. L’absència en resultava insuportable. I de vegades encara sent el dolor punyent del punxó clavat al cor, però, tot i que l’enyora com el primer dia, ara el record és serè, plàcid. Bell.
Voldria poder tornar-hi a parlar, ni que fos una estona breu. I contar-li on viu, què fa, com han crescut els néts. Voldria dir-li que té noves il·lusions, que encara no s’ha decidit a posar cortines a la sala, perquè ha de menester el seu assessorament, que tots estan bé i què fa cada un, que les panades denguany, i també les de lany passat, els sortiren bones, i que, malgrat la pena, estan aprenent a viure sense ella.
Voldria sentir-li aquella veu seva, tan càlida, tan estimada, i escoltar-la, una vegada més, contant les històries de la memòria. Aquelles que només s’aprenen de llavis dels pares o dels avis, les que ens expliquen qui som, les que ens uneixen als segles.
Voldria poder tornar-hi a parlar. I, si no quedava altre remei, tornar a acomiadar-se’n. Encara que sempre és present, fins i tot en l’olor dolcenca de la confitura.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Dies clars i càlids


Avui, un dia de cel clar, una mica d’oratge i un sol lluminós, s’ha vestit de pressa, ha agafat la bicicleta i se n’ha anat a fer una volta pel camí del Jardí.
El camí del Jardí transcorre per un bosquet d’alzines i pins ombrívol, per una garriga assolellada i per ametllerars que han exhibit ufanosos tota una paleta de blancs i roses i que ara ja ens mostren les primeres fulles, d’un verd lluent. La piuladissa de tota casta d’ocells l’acompanya durant la passejada, i lamenta que la seva ornitòloga particular no sigui amb ella perquè la iniciï en l’abc d’aquesta ciència.
És en la possibilitat de fer aquestes petites coses, com el passeig d’avui, que ha après a valorar els regals que la seva situació de desocupada li ofereix: temps per llegir, temps per passejar, temps per fer confitura, temps per escoltar música, temps per aprendre, temps per escriure, temps per fer noves amistats, temps per dedicar als altres...
Sí, tenir temps per a les persones que estima i fer-los servei quan cal i companyia quan n’han de menester li ha fet molt més bé del que ella ha pogut prestar. Pogué estar amb la mare malalta, acompanyar-la en aquells moments tan difícils i conhortar-la tant com va saber, i, més recentment, ha pogut passar algunes de les darreres hores d’una tia. I, malgrat que la tristor per les absències és pregona, està contenta d’haver pogut oferir-los temps. I quan els germans, el pare, els amics han necessitat que hi fos, hi ha estat, agraïda i satisfeta.
Hi ha dies de cel clar i temperatura càlida que preconitzen petites alegries, que anuncien coses bones i que conviden a ser compartits. Avui nés un. I l’ha sabut aprofitar.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Efectes terapèutics


De moment, aquest diari li és més terapèutic del que havia imaginat. Al principi, en la gènesi del projecte, només havia pensat que havia de menester ocupar ni que fos un parell d’hores tantes hores de no haver de pensar en res.
Quan es quedà sense feina s’ho prengué com unes vacances durant les quals hom aprofita per posar al dia aquelles coses domèstiques que en la rutina d’una persona “ocupada” queden postergades per a un altre moment, perquè no són urgents, perquè la seva realització, o no, no té altres conseqüències... Tenir al dia la paperassa, posar ordre en els armaris, fer una triadella de les peces de vestir que fa anys quedaren arraconades en l’armari i que mai més no es tornaran a lluir, col·locar els jerseis per colors i deixar els calaixos de la roba interior com si s’haguessin d’exhibir, recompondre els llibres i els discs per ordre alfabètic, fer dissabte de bon de veres en cada una de les estances de la llar... Hi havia tantes coses per fer i en les quals, diguem-ho clar, passava gust, que gairebé agraí aquella pausa laboral imposada. Poc a poc, però, quan aquelles vacances obligades s’anaven allargant més del que havia previst, quan començà a veure que no seria tan fàcil com es pensava tornar a la vida de “persona ocupada”, quan dels currículums que enviava no rebia cap resposta, vingué una certa preocupació, que es transformà en desànim, així com anaven passant els mesos.
Per a ella, una de les conseqüències més terribles d’aquesta situació de desocupació laboral és la inseguretat en ella mateixa i en les seves capacitats i aptituds. Quan es mira ofertes de feina, per més poca qualificació que es requereixi, no compleix mai tots els requisits. Per començar, hi ha la qüestió de l’edat. Per a molts de llocs de feina, hi ha un límit d’edat, que ella supera de bastant. D’altra banda, hi ha les capacitacions acadèmiques. I en llegir-les, es pregunta si no s’equivocà de cap a cap en l’orientació que va donar als seus estudis. Si la seva especialització, més que afavorir-la en el mercat laboral actual, no és un greu entrebanc.
Tanmateix, optimista com és, es resisteix a claudicar i vol pensar que, un moment o altre, hi haurà un lloc de feina al qual pugui aspirar.
Mentrestant, s’ha imposat l’obligació d’escriure cada dia una pàgina d’aquest diari. I aquesta obligació, com deia al principi d’aquestes lletres, i malgrat que només fa un dia que inicià aquesta tasca, comença a tenir unes conseqüències que no havia previst.
Per desídia, per deixadesa, havia bandejat un somni de dedicació a la literatura. I havia oblidat que l’exercici de l’escriptura li planteja reptes i satisfaccions als quals havia anat renunciant.
I, encara més, i més greu, havia oblidat que, mitjançant l’escriptura, pot donar forma a tantes idees, sentiments, passions, neguits, esperances, l’expressió dels quals, molt sovint, no sap verbalitzar. Voluntàriament havia abandonat la pràctica d’una activitat que li és plaent!
Tan profund és l’avenc en el qual havia romàs tant de temps? Comença a ser-ne conscient. I a lescalada d’aquestes profunditats dedica ara totes les seves forces.

dissabte, 20 d’abril del 2013

La insuportable feixugor dels dies

Cada dia s’assembla massa al dia que el precedeix i al dia que el seguirà. Cada dia, el sol surt per llevant i es pon per ponent, i cada dia, en el lapse de temps que transcorre entre un esdeveniment i l’altre, no passa res.
Cada dia, llevar-se del llit li exigeix un esforç sobrehumà; ha d’esmerçar tanta força de voluntat en l’empresa que després l’omple una buidor pregona, de la qual, sovint, no es recupera fàcilment.
Cada dia, passen hores abans no parli amb ningú. De cada dia el telèfon sona més poc i, tanmateix, no rep mai la telefonada que voldria. Aquella que l’obligàs a vestir-se ràpidament, però amb cura, amb ganes de veure’s bé i amb la il·lusió renovada i esperançada. Aquella que la citàs per a l’entrevista.
Sí. Una entrevista és tot quant, de moment, demana. De fet, fa tant de temps que ningú no li ofereix ni la possibilitat d’interrogar-la, de conèixer-la per saber si és idònia o no per a un lloc de feina, que, ara mateix, se’n conformaria. Ja ni recorda quant de temps fa de la darrera. Sí, ara que hi ha fet memòria, se’n recorda. Era per a una plaça de becària. Però, qui vol una becària de quaranta-set anys i amb un currículum prou acceptable?
Ha enviat el seu currículum complet, abreujat, esquemàtic... i per a tants i diversos llocs de feina, que n’ha perdut el compte. El darrer, per a comercial. Menys de dues hores després d’haver-lo enviat ja l’informaven que quedava exclosa del procés de selecció. No se’n sorprengué gaire, el seu “perfil laboral” és als antípodes dels requisits. Però té tantes ganes de fer feina. Vol fer feina. I és una persona prou intel·ligent com per saber adaptar-se a les circumstàncies que aquests temps obliguen. Tot això ho va remarcar en la carta adjunta, però es veu que les persones encarregades de filtrar les demandes no ho varen tenir en compte. Tampoc no se n’estranya. L’allau de peticions deu obligar a passar uns sedassos molt fins.
Daltra banda, tot això l’ha agafada amb una edat que no és ni jove ni vella. Massa gran per fer part de les estadístiques de joves desocupats, massa jove per jubilar-se.
Molt sovint es recorda de P., el pare d’una companya de l’EGB. Devia tenir la seva edat, la que ella té ara, és clar, quan l’empresa per a la qual treballava va fer fallida. Aleshores, això no era tan corrent com és ara. Aleshores, els seus pares, amics de P., ho comentaren prou, en lamentaren molt la situació i compartiren amb P. i la seva esposa el desassossec i l’angoixa que provocà la cerca d’una nova ocupació. Aleshores, com ara, quedar-se sense feina passada la quarantena era, i és, una sentència difícil d’apel·lar. Un abisme s’obre ran ran dels peus de l’afectat: no és en joc només el dia d’avui. Tot el futur, tota la resta de la seva vida s’aguanta amb un fil d’embastar.
Però, ella, en un acte d'inconsciència involuntària, intenta no pensar gaire en tot això. Altrament, ni tota la força del món bastaria perquè cada matí s’aixecàs del llit i emprengués la feixuga tasca de fer diferent el dia d’avui.
No es vol conformar a tenir dies repetits, ni que la insuportable feixugor que s’apodera de cada dia se li encomani i no la deixi confiar i esperar que avui serà diferent d’ahir, i que, per ventura, sonarà el telèfon i s’haurà de vestir ràpidament, però amb cura, amb ganes de veure’s bé i amb la il·lusió renovada i esperançada. I això, que pot passar en qualsevol moment, l'ha de trobar desperta, deixondida i preparada. Aquesta és la seva feina de cada dia.Diari d'una desocupada