Renúncies

Les circumstàncies actuals de desocupació laboral, i la consegüent intranquil·litat econòmica, l’han obligada a prendre mesures dràstiques relacionades, sobretot, amb les despeses. No és que abans fos una mans foradades, però, en tenir un petit racó per si un cas, no mirava massa prim: al final de mes, el compte es tornava a omplir amb la nòmina. I fins hi havia mesos que, gràcies a alguna col·laboració, lluïa més ufanós. Ara, però, que cap nòmina no alegra dia 30 de cada mes el compte i les col·laboracions són escadusseres, el compte corrent va més magre que mai i el raconet fa temps que féu el seu servei.
Fins al moment ha pogut pagar les factures, però cada dia se li fa més difícil afrontar-les, així que haurà de donar-se de baixa d’alguns serveis als quals encara no havia renunciat i, el que més li dol, no li quedarà més remei que sol·licitar a les dues ONG a les quals fa una petita aportació que, de moment, no li passin més càrrecs.
La vida del desocupat és plena de renúncies. No només pel que respecta a la qüestió dinerària. Hi ha una altra mena de renúncia, més dolorosa i punyent, que afecta a la independència personal i a la presa de certes decisions, i al pudor, i a la “vergonya” d’haver de reconèixer davant els altres que en algun moment s’ha de menester ajuda. Però fins i tot en aquests moments d’una certa “desesperació”, aquesta dona desocupada ha trobat respostes on no es pensava.
Li ha passat com amb la mort de sa mare, que trobà consol en persones que no imaginava. Ara, ha descobert generositats insospitades que li allarguen la mà dia rere dia i que li confirmen amistats que superen les proves més difícils.
I cada dia que passa, malgrat les renúncies a què s’ha hagut d’afrontar, s’enorgulleix de tenir amistat amb tantes persones bones que s’han creuat en la seva vida. De vegades passa pena de no saber reconèixer-los-ho com pertoca, però procura de molt diverses maneres fer-se mereixedora de la seva amistat.