L’excursió

Emprenen l’excursió que amb l’amic programaren la nit anterior amb il·lusió: el matí és clar, al cel, d’un blau resplendent, no s’albira cap nigul, i ni un alè d’aire interromp la quietud dels arbres. La passejada en moto els menarà per carreteres sinuoses que transcorren per paisatges agrícoles. La primavera ja fa dies que s’instal·là als camps que, curosament atesos, esperen pacients a donar els seus fruits.

Les vinyes, que a banda i banda de la carretera s’estenen i que només unes setmanes abans oferien uns ceps tortuosos i secs, ara ja resplendeixen esponeroses. Encara és molt d’hora per saber com serà la verema, però la imaginació ja s’adelita amb els raïms, dolços i lluents, que aviat tastarà. I amb els vins, blancs i negres, en què un dia es convertiran, que no assedegaran la set, però sí permetran fruir el paladar.

El camí, ara, comença a davallar cap a la costa, i el paisatge va canviant a poc a poc. Els sembrats esdevenen jardins, els pobles, poblacions turístiques.

De sobte, asseguda de paquet a la moto, s’adona que una certa flaire de decadència sura sobre aquests nuclis estivals. Al costat de belles cases antigues, algunes de ben senyorials, d’altres molt humils, s’alcen edificacions que aspiraven a ser modernes i que només arribaren a la mediocritat. Unes i altres evidencien a les clares el pas del temps i la proximitat de la mar. Però, com els passa a les persones, no han envellit de la mateixa manera. Mentre que les primeres s’exhibeixen orgulloses, tot i les persianes despintades i les parets escarbotades; les altres, les modernes, d’aspecte més vell i atrotinat que aquelles altres, semblen avergonyir-se de mostrar impúdicament una arquitectura que no ha resistit el sol ni l’aire de la mar ni els anys.

Encara una altra cosa, pensa, confereix aquest aire decadent a aquests nuclis. Com decorats de cartó, només s’usen adesiara, uns mesos a l’any. I les persones que hi vénen, hi viuen el miratge de la nostra era, el de les vacances. Després, acabat el període de repòs, tornaran a la seva vida de veres, la que habita en ciutats i pobles sòlids, i les seves vacances i el lloc que triaren per gaudir-les passaran al seu imaginari particular, aquell que es revesteix amb decorats de cartó i en el qual es viuen vides que no són les pròpies.

L’excursió és a punt de concloure. Després del berenar pres a la terrassa d’un restaurant de la carretera i freqüentat per ciclistes, es pensava que no dinaria, però, en davallar de la moto, s’adona que l’aire de la muntanya i el de la mar li han tornat a obrir la gana. Ella i l’amic es preparen un dinar frugal i suculent. Després vindrà la migdiada en companyia, que la fa més plaent encara.

La redempció de l’hivern

Ja fa massa dies que no ha reprès el seu diari. Ha tengut molts quefers aquests dies i poques coses a dir. Sobretot, això darrer, perquè si hom té ganes de contar coses i necessita amb urgència escriure, troba temps.

Tanmateix, s’ha assegut algunes vegades davant el diari i ha començat uns quants articles, però eren massa tristos, com el temps, plujós i grisós, i ella havia de menester sol. Amb la pluja repicant a les finestres, una i altra vegada tornaven les inseguretats i les incerteses i no vol tornar-hi, perquè tornar-hi és refer un camí dolorós que hom necessita deixar enrere. No volia escriure una nova pàgina d’angoixes i futurs incerts ni convertir aquest diari en un plany perpetu. Tampoc no vol fer-se feixuga en el relat dels seus problemes, que, d’altra banda, no són exclusius.

Ella és com un d’aquests mamífers que a l’hivern redueixen tant com poden la seva activitat. El fred l’atemoreix. La pluja la intimida. I com les plantes, reverdeix amb els primers indicis primaverals. No hi ha pensaments tèrbols, quan el sol encalenteix.

Avui, a la fi!, el sol ha lluït amb tot el seu esplendor. Fins fa una estona li arribaven alegres i despreocupades les rialles dels infants que jugaven al jardí. Algun, fins i tot, s’ha banyat a la piscina i, valent i amb els llavis blaus, ha afirmat que l’aigua no està freda. A la platja, els primers prenedors de sol han exhibit les seves carns blanquinoses, i el passeig que voreja la platja era ple de gent que, com ella, ha sortit a gaudir d’un dia ben primaveral. En unes quantes setmanes, agrairà la frescor de les ombres. Ara, però, mentre es treu de sobre l’hivern cerca la tebior del sol que la redimirà de les penombres. Sí, s’hi estava bé avui al sol.