dijous, 31 d’octubre del 2013

«No sé fer altra cosa...»


Passeja per la ciutat, un dia qualsevol, sense rumb, sense presses, de tant en tant s’atura davant un mostrador, més per curiositat que per interès del que s’hi exhibeix. Sempre li ha agradat deambular i observar les ciutats: els carrers i les places, els monuments i els edificis, les botigues noves i les de tota la vida, tots aquells elements que les caracteritzen, i la gent que hi habita.
Es topa amb na M., que passeja el seu fill de dos anys. Fa temps que no s’havien vist i es posen al dia.
Na M., bastant més jove que aquesta dona desocupada, també és editora d’una petita editorial familiar que son pare posà en marxa fa més de vint anys. Tanmateix, li comenta que les coses no van bé i que han hagut de fer un ERO temporal del qual ella és una de les afectades.
La conversa, com és natural, se centra en la manca d’expectatives futures, tant de l’empresa familiar com de les personals.
No sé fer altra cosa... i no sé si vull fer una altra cosa... —confessa finalment na M. I en aquesta confessió hi ha orgull i desesperança.
Sí, orgull i satisfacció, perquè ha esmerçat molts d’esforços en la seva formació, perquè de ben joveneta sabia què volia fer en ser «gran», i a la consecució d’aquest objectiu, que tenia tan clar, ha dedicat molt de temps. Però, ai las!, aquesta gran depressió econòmica està fent malbé totes les seves il·lusions i el seu somni de joventut. I, ara, la desesperança, el descoratjament i el neguit presideixen els seus pensaments.
S’acomiaden i en el comiat hi ha implícits desigs de coratge i d’audàcia per afrontar el que vindrà.
Aquesta dona desocupada continua el passeig, però ja no li interessa el que l’envolta. La ciutat ha desaparegut. La conversa amb na M. ocupa tot el seu pensament: «No sé fer altra cosa... i no sé si vull fer una altra cosa...» Ella pot dir el mateix.
Recorda les ofertes de feina que cada dia es mira. Predominen les relacionades amb comercials de tota casta... Vol donar-se ànims: un dia o altre s’hauran de tornar a menester correctors de text, redactors, editors...
Tanmateix, no aconsegueix alliberar-se fàcilment de la inquietud que tan sovint, de tres anys d’ençà, la rosega i l’afebleix.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Nanojobs (i nanoingressos), feinetes i ocupacions diverses


A aquesta dona desocupada, li està passant el que els passa a moltes persones jubilades: el temps li desapareix en petites ocupacions diverses. (Sap de moltes persones jubilades que han esdevingut els «mossos dels encàrrecs» dels seus fills: «Mumpare, que pots anar a cercar els al·lots a l’escola, per favor?» «Mumare, podries dur a correus aquest paquet?» «La nina té febre, que la podeu tenir?» «Que podeu...?» I un dia sí i l’altre també les seves jornades estan dedicades a ajudar els fills amb feinetes i encàrrecs de tota casta.)
En el cas daquesta dona, hi ha dies que són tantes les cosetes que omplen el seu temps, que les setmanes transcorren massa aviat... fins al punt que avui s’ha adonat que ja fa tres mesos de la seva darrera comunicació en aquest bloc al qual, per cert, hauria de canviar el nom pel de «cròniques», per exemple, car, gairebé des del primer dia ha incomplit la norma d’escriure-hi cada dia. S’ho haurà de pensar. D’altra banda, la «desocupació» a què fa referència el títol tampoc no respon del tot a la seva realitat: certament figura a la llista de persones en situació de desocupació laboral del SOIB, però, com ja ha dit, no està ben bé desocupada, si per això s’entén una manca absoluta d’activitat...
Efectivament, aquests darrers mesos ha estat, i està, molt enfeinada: classes particulars, babysitter de nebots —gairebé a jornada laboral completa, que no és poca cosa!— i altres «nanojobs» —eh, que no és moment de fer escarafalls! Tot plegat, un primer pas per a la seva «reinserció» a una vida més activa. (Encara que aquesta reinserció no ha vingut acompanyada d’una millora gens significativa de la seva economia, aquests nanojobs, de vegades, també li han reportat alguns «nanoingressos», que pal·lien, ni que sigui una micoia, el seu lamentable estat de comptes. Cosa que sempre s’agraeix.)
Tanmateix, està contenta. Sí, contenta i satisfeta! Al vespre, quan es fica al llit, té la certesa que no ha malbaratat el temps ni que el dia que acaba s’assembla massa a tants daltres, perquè cada dia torna a ser diferent.