És
diumenge vespre. A les nou comença el que els aficionats al futbol
en diuen “el clàssic”, això és un Madrid-Barça per als llecs,
com ella mateixa. El pare i els germans s’han citat per veure’l
plegats a un dels cafès del poble. A casa seva sopa un dels germans.
Està nerviós i impacient, així que menja de pressa, quasi sense
saber què engoleix, i marxa de pressa. Ella queda amb el nebot, que
també vol veure el partit, però menja molt lentament, tant que
desespera el pare. Ella, per evitar una discussió entre pare i fill,
s’ha oferit a acompanyar el nin al cafè, que és a dues passes de
ca seva.
No té
intenció de quedar-hi. Els partits de futbol, tret que s’hi
marquin molts de gols, l’avorreixen una mica: no en coneix les
regles, no sap què és un córner, ni un fora de joc, ni quan ni
perquè l’àrbitre treu les targetes.
El
cafè on han quedat els seus acull la penya barcelonista de la
localitat —son pare i un
dels germans en són socis— i
té una sala exclusiva per als penyistes. Tanmateix, son pare ha
reservat taula a la terrassa, perquè, diu, les cadires són més
còmodes.
És
un vespre de molta feina per al bar. Molta gent s’hi reuneix per
veure el partit i aprofita per sopar-hi d’un pa amb oli, un variat
o una hamburguesa completa. A més de la sala dels penyistes, hi ha
el cafè pròpiament, una gran estança, avui plena de gom a gom, i
la terrassa, en la qual tampoc no hi ha cap cadira buida. Els
cambrers, amb les comandes, passen entre la clientela amb feines i
treballs. Probablement, ella no l’havia vist mai tan concorregut,
el cafè.
La
majoria dels assistents són culés declarats, però a la terrassa, a
la dreta, separades per una línia invisible, hi ha algunes taules
ocupades per seguidors del Madrid.
La
contesa futbolística comença. El Barça marca el primer gol i els
nervis esclaten amb una cridòria entusiasta. Marca el Madrid i els
seus s’esbraven encantats. El matx continua, ara un fa gol, ara
l’altre... i ella el segueix sense parar-hi gaire atenció... Li
agrada més observar la gent.
Fa
comptes tornar-se’n cap a casa quan acabi el primer temps. La pausa
acaba i ella encara és allà.
Es
mira un jove assegut a prop d’ella, que, quan el Barça fa un gol,
s’aixeca de la cadira i mira desafiador cap al cantó dels
contraris. Seu amb la família —o
això és el que ella dedueix—: son pare, sa germana, o és
l’al·lota?, i sa mare. Aquesta, quan ha acabat de sopar, ha tret
d’una bossa les agulles de fer calça i s’ha posat a teixir el
que sembla un jerseiet d’infant. Adesiara alça els ulls cap a la
pantalla del televisor.
Quan
el Barça empata a tres gols amb el contrincant, guaita cap on seuen
els madridistes. Semblen convençuts de la victòria del seu equip.
Però, ai las!, es produeix el gol del desempat de part dels
blaugranes! Tot el cafè exclama amb un crit eixordador: “Gooool!”.
Tot el cafè, llevat dels pobres madridistes, en franca minoria.
Al
cau dels penyistes, el partit s’ha seguit escoltant la
retransmissió radiofònica de Puyal i quan acaba, eufòrics pel
resultat, s’alcen a cor cantant l’himne del Barça. A fora, els
altres, els de l’equip perdedor, s’han fet fonedissos.
Acompanyada
pels seus ben entusiasmats, torna cap a casa. Amb tants gols com
s’han marcat, el partit no se li ha fet avorrit ni llarg. Al final,
ho ha de confessar, fins s’ho ha passat bé.
