Al
principi d’aquest trasbals, quan sonava el telèfon, el cor li
saltava ple d’esperança: seria per a una entrevista? Quina de les
empreses a les quals havia enviat el currículum s’interessava per
ella? I es preparava per contestar amb veu serena. No volia que de
l’altra banda sentissin una veu inquieta i desesperada. De vegades,
fins i tot, abans de despenjar assajava un “digui”, per aclarir
la veu i que no sonés rogallosa, com esquerdada, sinó alegre,
ferma, segura.
Som a
final de mes. El telèfon sona i ella salta. No hi haurà esperança
ni serenitat en la seva veu, ni provarà de desenrogallar-se-la. Sap
qui li truca, en reconeix el número. També sap que de l’altra
banda del fil telefònic no hi haurà cap proposta d’entrevista.
Està temptada de no contestar, però sap que insistiran fins que no
despengi. Deixa sonar el telèfon una mica i, finalment, quan ha fet
provisió de coratge, respon. És una de les empreses del banc. Li
informen que està en descobert i li demanen quan farà un ingrés
que satisfaci el deute.
I,
mentrestant, la trucada que tant desitja i espera, la que l’ha de
citar per a una entrevista, encara no s’ha produït. I això que
d’ençà que començà aquesta particular travessia del desert han
passat molts de dies, massa mesos com per poder conservar l’esperança
il·lesa. Fa massa temps que els seus dies són plens d’una angoixa
molt mala d’esbandir. Viu en un desfici gairebé permanent. Les
seves nits són un seguit de malsons; els seus dies transcorren sense
rumb, desnortats. I menja sense gana. Si almenys pogués contenir-se,
no hauria de comprar-se roba nova... Però massa sovint la força de
voluntat l’abandona, com també tantes il·lusions i esperances,
que van i vénen i romanen poc temps amb ella.
No és,
però, el moment de defallir. Ho sap. Ara ha de desenrogallar-se la
veu, ha de fer recapte de serenitat i seguretat, i d’esperança i
il·lusió, no fos cas que sonés el telèfon...
(Publicat
a Serra d’Or, febrer de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada