Per
ventura no és més que un miratge, una il·lusió provocada per la
necessitat urgent de sentir-se novament membre activa de la comunitat
de treballadors. Per ventura tot plegat no és més que una
coincidència, una concurrència d’atzars, però l’encàrrec de
corregir alguns llibres i de traduir-ne uns altres li ha retornat
l’esperança i li ha donat la impressió que torna a fer part del
món.
A
banda de la precarietat econòmica que l’atur causa —no
gens negligible, certament—,
una situació de desocupació laboral, més si és de llarga durada,
com és la seva, comporta un deteriorament de les certeses i les
seguretats personals, i tot el que hom ha atresorat amb esforç,
dedicació i temps —les
capacitats intel·lectuals, les habilitats laborals, els coneixements
i les experiències pràctics, les relacions professionals...—
sembla que té data de caducitat. Fins i tot hom té la
sospita, i el temor, que ha tornat invisible.
Així
que, quan rebé el correu electrònic d’aquella al·lota madrilenya
que havia conegut un vespre en un sopar fa dos o tres anys, i en la
qual no havia tornat a pensar, en què li proposava la correcció
d’un llibre, saltà d’alegria: algú es recordava d’ella i
confiava en les seves aptituds!
Dies
després rebia diverses telefonades: li encomanaven altres feines de
correcció de llibres i dues traduccions!
Deu
ser cert que l’economia es recupera? O, cosa que és més creïble,
només és una casualitat? No vol fer-se moltes il·lusions, perquè,
probablement, després d’aquesta petita pluja d’encàrrecs,
tornarà la sequera. Mentrestant, però, la seva malmesa esperança
s’ha recuperat una mica, i l’optimisme també. I no és poca
cosa, tal com havia passat aquest tortuós hivern. I, a més, d’ençà
que rebé aquests encàrrecs, alguns dels quals ja ha enllestit, té
la sensació que torna a ser visible. I això li agrada, i molt.
(Publicat
a Serra d’Or, juny de 2014)