Està
cansada d’usar sempre
les mateixes paraules per a narrar el tràngol que li ha tocat passar
d’un temps ençà. Esperança, descoratjament, neguit, inseguretat,
resignació, por, incertesa, fracàs, fortitud, indignació,
desassossec, futur... comencen a no voler dir res de tant que les
utilitza. I, tanmateix, descriuen un estat d’ànim, el seu, que fa
malabars per mantenir-se serè i coratjós.
Al
matí, davant un cafè amb llet fumejant i tot un nou dia per passar,
fa acte de fe: el so estrident del telèfon trencarà la quietud de
la llar, i un llibre per corregir, una entrevista, una feina vindran
a guarir-la d’aquesta desesperança que malda per instal·lar-se
definitivament a ca seva. Sap que el desànim no l’ajudarà a
plantar cara al daltabaix que suposa una desocupació de llarga
durada, engrevida, a més, per la seva edat. Propera a la
cinquantena, és ben conscient del parany en el qual ha anat a parar.
Sovint
es qüestiona si fa tot el que hauria de fer per tornar a una vida
laboral activa, però no se sap contestar. Ha tocat a moltes portes,
ha fet circular pels llocs més inimaginables el seu currículum,
actualitzat, refet i tornat a refer, ha fet cursos, ha aspirat a una
plaça de dependenta i a una de professora de secundària... I o bé
és massa gran o no té experiència o no compleix tots els
requisits. I els dies passen i res no canvia. O sí, però és la
seva presència d’esperit, que adesiara trontolla perillosament.
I cada
dia ha de perseverar en l’exercici de la longanimitat i
l’endurança, perquè no és gens fàcil suportar aquest infortuni
amb el cor il·lès. I, això no obstant, és el que ha de fer.
A tot
hora, a cada instant, ha de fer recapte de serenor, confiança i
paciència, molta paciència, ella, que d’ençà que ha començat
la primavera és capaç de pujar vint vegades al dia al terrat només
per veure si la seva petita morera ha tret més fulles!
(Publicat
a Serra d’Or, maig de 2014)
